So va! So va! - Vinga! Vinga!

Avui ha estat una jornada dura pero molt satisfactoria. Hem sortit a les 8 del mati de Lijian cap les Gorges del Tigre. Les dues hores i mitja de minibus es presentaven dures perque hem hagut de seure separades pero al final se m'han fet curtes gracies a en Ben i la Kathy, dos germans de New York City amb qui he estat parlant (o ho he intentat) gairebe tot el viatge. M'ha anat be tenir distraccio, sobretot en l'ultim tram de viatge: una carretera estreta, a peu de precipici on, de cop i volta, desapareixia l'asfalt convertint-se en un cami de carros que passava, literalment, per sota de salts d'aigua i pel mig de rierols que el travessaven. Tota una experiencia que, en el seu moment, no es que m'hagi fet molta gracia, que en diguem... :)

Un cop hem arribat al punt des d'on sortia l'excursio i hem descobert el cami que haviem de seguir (que no ha estat facil!) hem començat el descens cap al riu. No sabria dir quants metres hem baixat pero eren molts. El paisatge era precios: el riu s'obria pas amb força entre les muntanyes gegants que semblaven tallades expressament per ell.

Hem arribat a tocar del riu i, com ja se sap, tot el que puja, baixa o, en aquest cas, tot el que es baixa s'ha de pujar. Ho hem fet per un cami diferent on hi havia un parell de trams on, si no volies fer volta, havies de pujar per unes escales de ferro i fusta totalment verticals enganxades a la roca. Com que he vist que el cami alternatiu tampoc era massa anti-vertigen, m'he decidit a escalar. A l'arribar a dalt les cames em tremolaven. Si amb l'excursio d'avui, entre l'autobus, els caminets per les roques arran de precipici i l'"escalada", no m'ha passat la meva por a l'alçada, ja no em passara mai! :D

.

Despres d'aixo hem agafat un cotxe per venir cap a Shangri-la. Durant les gairebe tres hores de cami hem vist cels impressionants, camps totalmemt tenyits de groc, de fucsia i fins i tot de blau i poblets encantadors.

Som a tocar del Tibet. De fet, avui hem sopat en un restaurant tibeta, on tampoc hi ha hagut manera d'evitar el picant (argh!). Tornem a estar a força alçada i aixo es nota en la temperatura: ens hem hagut de tornar a abrigar una mica.

El nom original del poble no es ben be Shangri-la, sino Zhongdian. Es veu que l'escriptor angles James Hilton es va inspirar en aquesta localitat per escriure la novel•la "The Lost Horizon" on batejava el poble amb el nom de Shangri-la. Curios, si mes no.

Mentre esperavem que ens vinguessin a buscar per guiar-nos fins l'alberg hem estat badant amb tres nens que corrien pel carrer. Jugaven a lluitar i barallar-se, aixo no deu canviar en gaires parts del mon, pero aquests tenien un estil amb tocs marcials que cridava l'atencio. Els cops de puny i les puntades de peu corrien amb força pero el mes sorprenent ha estat que NO ES TOCAVEN! Impressionant.

Un cop instal•lades hem sortit a passejar pel poble i ens hem trobat amb la mateixa sorpresa d'ahir a la tarda a Lijian: un grup de dones d'edat bastant avançada guarnides amb vestits tradicionals començaven un ball que semblava tipic de la regio formant un semicercle a la plaça del poble. Mica en mica, la gent que s'ho mirava s'hi anava afegint seguint el ball que feien elles. Donava la sensacio que tothom que s'animava a ballar ja sabia els passos que havia de fer perque no solien mirar els altres ballarins: es concentraven en el que feien ells i en disfrutaven. En poc temps ja s'havien format tres rotllanes concentriques. Anaven sonant cançons i les anaven ballant de diferents maneres, sempre seguint el que manaven aquelles amfitriones tan entranyables.

M'ha emocionat veure com dones tan grans tenien tot aquell esperit de festa i tota aquella capacitat d'arrossegar tanta gent i tan diversa a ballar. Han aconseguit treure'ns el nostre somriure mes sincer d'admiracio.