Última parada.

M'havia quedat pendent tancar el blog. La meva idea era fer un últim post explicant totes les (moltíssimes) coses que ens van sorprendre passejant per aquest país culturalment tan diferent al nostre. En tinc la llista feta, però no les escriuré. He canviat d'opinió, crec que si algun dia algun lector d'aquest blog es decideix a anar a la Xina, m'agrairà que no hagi desvetllat aquestes petites coses que sorprenen tant i que fan que arribis a casa amb la sensació d'haver fet petits descobriments.

Amb la distància els viatges es veuen diferents. Després de més d'un mes de tornar recordo el viatge com a espectacular, en general. Però la memòria és selectiva, també en això, i suposo que tendeix a recordar, en un primer moment, els llocs que han sorprès més, aquells que no esperaves que fossin com són o els que t'han fet badar més. Els que t'han fet sentir, en definitiva.

En el meu cas, de tot el viatge el que recordo amb més afecte són els Parcs Naturals de Huanglong i Jiuzhaigou. Per l'espectacularitat i pel grau de sorpresa que genera que el turisme occidental no hi hagi arribat o, més ben dit, hi hagi arribat en comptagotes. No m'he dedicat a fer una recerca exhaustiva, és veritat, però no és gens habitual que els viatges organitzats passin per aquests parcs. Fins i tot els que fan part de Xina i el Tibet no contemplen la possibilitat d'aturar-s'hi un parell de dies, en ruta d'un lloc a l'altre. Una pena, segons el meu punt de vista, passar-hi a prop i perdre-s'ho (bé, a la Xina parlar d'"a prop" és un dir...).

.

En fi, aquest blog s'acaba aquí. M'ha agradat moltíssim escriure'l, tot i els inconvenients en les publicacions. Volcar el que penso o sento en forma d'escrit sempre m'ha fet prendre consciència de les situacions i aquesta vegada no ha estat una excepció. El fet de relatar el que hem fet i el que hem sentit m'ha fet viure-ho més intensament, si és que això era possible. I sentir el feedback de la gent propera ha estat un valor afegit (i molt gros) a aquest viatge. Gràcies a tots els que m'heu anat seguint! Ens retrobem al proper gran viatge!

Nandang Dong Lu, Cauxi Bei Lu - Carrer Nandang Est amb carrer Cauxi Nord

Tornem a ser a Shanghai. Al Nandang Dong Lu, a ca la Lluïsa. Hem tancat el cercle i demà ja marxem cap a casa. Poc més de tres setmanetes a la Xina que han passat volant!

L'última estació abans de retornar cap a Shanghai va ser Guilin. Allà ens vam trobar dues coses molt interessants per fer: anar a veure les terrasses d'arròs a la muntanya o fer un creuer pel riu Li per veure un paisatge que ens era una mica conegut. Només teníem un dia i vam optar per la segona opció.
Recordeu les muntanyes on s'entrenava en Son Goku a la sèrie Bola de Drac? Aquells pics alts i arrodonits que no semblaven massa reals. Doncs el riu Li passa pel mig d'aquest paisatge i és el que vam anar a veure a Guilin. La veritat és que ens va agradar molt. Segurament les terrasses d'arròs també ens haurien entusiasmat, però havíem de triar. Això sí, queden pendents per algun altre viatge asiàtic!

Ahir a la tarda vam arribar a Shanghai i avui hem aprofitat per fer algunes coses que ens havien quedat pendents els dies que vam ser aquí abans de començar la ruta. Hem intentat veure Pudong, l'"skyline" de Shanghai, però les obres per la Expo de l'any vinent i el mal temps ens ho han fet una mica difícil, almenys ho hem intentat! ;)
Tampoc podíem marxar de Shanghai sense fer una visita al Copy Market (no en sé el nom real, algú el deu saber?). Suposo que no cal que expliqui en què consisteix aquest mercat... Només dir que hem carregat, sobretot jo, i que he disfrutat com un camell negociant preus. No m'ho hagués pensat mai!

Ara mateix estem acabant d'enllestir la maleta i preparant-nos per anar a sopar al Willy, un restaurant de cuina espanyola que porta un noi de Barcelona. Hi haurà pa amb tomata?? :D Si tot va bé, després anirem a fer un tastet de la nit Shanghainesa, però no gaire, que demà la Lluïsa treballa i nosaltres agafem l'avió ben aviat al matí per arribar al vespre a casa.

La propera vegada que escrigui, ja serà des de casa! :)

(Que bé, retrobar-se amb els accents!)

Tien hen nuanhuo - Fa calor

Ahir a la tarda vam arribar Kunming, capital de la provincia de Yunnan. Ens vam instal.lar i vam demanar informacio sobre el que voliem fer avui: anar a veure el Bosc de Pedra de Shilin. A l'alberg no ens van ajudar gaire, la veritat, i ens ha costat una mica trobar el bus per arribar-hi, pero al final hi hem pogut posar els peus!

Es la quarta vegada que ens beneficiem dels descomptes per ser estudiants ensenyant el DNI i dient, ben convenc,udes, "Student". Es miren el carnet amb cara d'estranyats i fan cara de preguntar d'on som: "Spain. Yes, yes, student!". Jeje! No m'hauria pensat mai trobar una utilitat al DNI espanyol, i molt menys que em faria estalviar calers... :P

Despres d'aixo hem començat la visita al Bosc de Pedra: una zona carstica que dona tota la sensacio de ser un bosc on en comptes d'arbres hi trobem blocs de pedra de formes diverses que semblen haver nascut de la terra mateixa. Hem agafat, sense voler-ho, una ruta que fugia de les multituds i que ens ha permes gaudir molt del paisatge, molt mes autentic que el de la ruta recomanada per qui no volia caminar gaire. Molt bonic.

Hem tornat a la calor. Avui, mentre passejavem el sol cremava com encara no l'haviem notat aqui. No hi havia cap nuvol ni cap capa de contaminacio que ens atures una mica la clatellada, com havia passat fins ara. Ja ens havia agafat una mica el sol tots aquests dies que hem estat voltant per aqui i ja estavem una mica bronzejades pero avui ja podem certificar que arribarem a casa amb el que al meu poble es diu "moreno-paleta" ;P

Dema ja volem cap a Guilin, ultima parada abans de tornar cap a Shanghai i tancar el cercle que vam comenc,ar a dibuixar fa ja uns quants dies.

So va! So va! - Vinga! Vinga!

Avui ha estat una jornada dura pero molt satisfactoria. Hem sortit a les 8 del mati de Lijian cap les Gorges del Tigre. Les dues hores i mitja de minibus es presentaven dures perque hem hagut de seure separades pero al final se m'han fet curtes gracies a en Ben i la Kathy, dos germans de New York City amb qui he estat parlant (o ho he intentat) gairebe tot el viatge. M'ha anat be tenir distraccio, sobretot en l'ultim tram de viatge: una carretera estreta, a peu de precipici on, de cop i volta, desapareixia l'asfalt convertint-se en un cami de carros que passava, literalment, per sota de salts d'aigua i pel mig de rierols que el travessaven. Tota una experiencia que, en el seu moment, no es que m'hagi fet molta gracia, que en diguem... :)

Un cop hem arribat al punt des d'on sortia l'excursio i hem descobert el cami que haviem de seguir (que no ha estat facil!) hem començat el descens cap al riu. No sabria dir quants metres hem baixat pero eren molts. El paisatge era precios: el riu s'obria pas amb força entre les muntanyes gegants que semblaven tallades expressament per ell.

Hem arribat a tocar del riu i, com ja se sap, tot el que puja, baixa o, en aquest cas, tot el que es baixa s'ha de pujar. Ho hem fet per un cami diferent on hi havia un parell de trams on, si no volies fer volta, havies de pujar per unes escales de ferro i fusta totalment verticals enganxades a la roca. Com que he vist que el cami alternatiu tampoc era massa anti-vertigen, m'he decidit a escalar. A l'arribar a dalt les cames em tremolaven. Si amb l'excursio d'avui, entre l'autobus, els caminets per les roques arran de precipici i l'"escalada", no m'ha passat la meva por a l'alçada, ja no em passara mai! :D

.

Despres d'aixo hem agafat un cotxe per venir cap a Shangri-la. Durant les gairebe tres hores de cami hem vist cels impressionants, camps totalmemt tenyits de groc, de fucsia i fins i tot de blau i poblets encantadors.

Som a tocar del Tibet. De fet, avui hem sopat en un restaurant tibeta, on tampoc hi ha hagut manera d'evitar el picant (argh!). Tornem a estar a força alçada i aixo es nota en la temperatura: ens hem hagut de tornar a abrigar una mica.

El nom original del poble no es ben be Shangri-la, sino Zhongdian. Es veu que l'escriptor angles James Hilton es va inspirar en aquesta localitat per escriure la novel•la "The Lost Horizon" on batejava el poble amb el nom de Shangri-la. Curios, si mes no.

Mentre esperavem que ens vinguessin a buscar per guiar-nos fins l'alberg hem estat badant amb tres nens que corrien pel carrer. Jugaven a lluitar i barallar-se, aixo no deu canviar en gaires parts del mon, pero aquests tenien un estil amb tocs marcials que cridava l'atencio. Els cops de puny i les puntades de peu corrien amb força pero el mes sorprenent ha estat que NO ES TOCAVEN! Impressionant.

Un cop instal•lades hem sortit a passejar pel poble i ens hem trobat amb la mateixa sorpresa d'ahir a la tarda a Lijian: un grup de dones d'edat bastant avançada guarnides amb vestits tradicionals començaven un ball que semblava tipic de la regio formant un semicercle a la plaça del poble. Mica en mica, la gent que s'ho mirava s'hi anava afegint seguint el ball que feien elles. Donava la sensacio que tothom que s'animava a ballar ja sabia els passos que havia de fer perque no solien mirar els altres ballarins: es concentraven en el que feien ells i en disfrutaven. En poc temps ja s'havien format tres rotllanes concentriques. Anaven sonant cançons i les anaven ballant de diferents maneres, sempre seguint el que manaven aquelles amfitriones tan entranyables.

M'ha emocionat veure com dones tan grans tenien tot aquell esperit de festa i tota aquella capacitat d'arrossegar tanta gent i tan diversa a ballar. Han aconseguit treure'ns el nostre somriure mes sincer d'admiracio.

Tien andjing - Dia tranquil

Ahir ens vam passar gairebe tot el dia dins d'avions i aeroports. Vam agafar el nostre 6e i 7e vol d'aquest viatge (i encara en queden alguns!). En aquest pais tan gran moure's en avio es l'equivalent a moure's en tren o en bus per casa nostra i per la del vei. Hem estat comptant que, quan tornem a casa, haurem agafat 12 avions en 23 dies. Deu n'hi do! :)

Vam deixar la provincia de Sichuan. Pensavem que deixant la provincia tambe deixariem el menjar, el mes picant que he tastat mai, pero a l'aeroport de Kunming (on feiem escala) vam comprovar que a Yunnan tambe s'hi menja picant. No se si el meu estomac ho acabara aguantant. De moment, ja he hagut de fer servir el Fortasec durant els ultims dos dies. Ahir va ser el pitjor, sort que em va enganxar durant una jornada "pont" on el que s'havia de veure no era massa interessant i no demanava que ens moguessim gaire :)

Un cop vam arribar a Lijian (o Lijiang, ho he vist escrit de totes maneres) tots els mals van passar. Durant el recorregut que ens va portar des de l'aeroport fins a la ciutat amb autobus vam atravessar poblets amb molt d'encant i camps d'arros i de blat de moro distribuits en forma de terrassetes per aprofitar el pendent del terreny. Qui se'n recordava de la panxa veient tota aquella preciositat?

Quan vam arribar a la part vella de Lijian encara se'ns obrien mes les boques. Oooohhhh!! Es una part de la ciutat on les casetes son baixes amb els teulats arrissats tipics d'aquest pais, on hi trobem petits canals, algunes sinies i ponts minusculs. Si a tot aixo li afegim que era el capvespre, encara clar, amb els llums i els fanals vermells (tambe tipics d'aqui) encesos, imagineu-vos com devia ser! Ens va costar una estona adonar-nos que aqui a Lijian no tot es tan bucolic. Tots els baixos de les casetes que he descrit son botiguetes i els primers pisos, restaurants. Pero avui, tot i que hem fet algunes compres segurament molt "guiris", hem pogut comprovar que encara conserva alguna cosa d'autenticitat. Entre turistes (la majoria xinesos, of course!) i botigues et podies perdre per carrerons estrets que et permetien veure venedors de verdura que carregaven amb aquella mena de balanc,a enorme on el travesser es recolza a les espatlles, un noi que treballava els capolls dels cuc de seda per fer-ne teixit o petites paradetes de menjar fet alla mateix que es veia totalment casola.

Dema ja deixem Lijian. En principi, teniem previst agafar un autobus al mati i anar directament cap a Shangri-la, un poblet a tocar de l'Himalaia amb un monestir tibeta que diuen que val molt la pena visitar. Pero des de l'alberg on som ara ens han recomanat que a mig cami parem a fer una excursioneta per les Gorges del Tigre, aixi ho farem! La cosa pinta molt be, ja us ho explicare!

Lianga pidyou, xing! Pinda, pinda! - Dues cerveses, si us plau! Fredes, fredes!

Ahir vam arribar a Chengdu. Vam baixar de la muntanya i estem tornant a patir la calor i la xafogor de la ciutat. Vam dedicar bona part del dia a organitzar la "passejada" per la propera provincia que visitarem, Yunnan. Tambe vam aprofitar per descansar una mica i fer la bugada: vaig poder comprovar que als mosquits xinesos els agrado tant o mes que als catalans (15 picades a les cames en 5 minuts - ish, ish!).

Avui ha estat un dia bastant mes mogut. Al mati, visita al centre de recerca de pandes d'aqui Chengdu i a la tarda hem anat fins a Leshan (mes de dues hores de cotxe) a veure un Buda gegant excavat a la roca. Les dues visites m'han agradat molt. Hem arribat a l'alberg esgotades, mortes de calor i de set!

.

.

Dema ja deixem la provincia de Sichuan i entrem a Yunnan. Per anar on volem (Lijian) hem d'agafar dos vols, o sigui que suposoem que ens passarem la major part del dia entre avions i aeroports. Aprofitarem per descansar el que es pugui, que ja comenc,a a convenir! :)

Per cert! Als patidors: tothom tranquil que la revolta d'Urumqi ens queda molt i molt lluny i tampoc anem enlloc afectat pel terratremol que hi va haver a Yunnan fa uns dies. :)

Hao ji le! - Meravellos!

El nom de Jiuzhaigou vol dir "la vall dels nou poblats", referint-se als 9 poblets tibetans que s'hi poden trobar. Explica la llegenda que la vall es va formar quan un dimoni gelos va trencar el mirall magic de la deesa Wunosemo, un regal del seu estimat. El mirall va caure a terra convertint-se en 118 llacs turqueses :)

Avui dissabte hem fet el nostre segon i ultim dia a Jiuzhaigou. Efectivament, el que vam veure ahir era un tastet del que ens esperava. Ens hem fet un fart de veure llacs i salts d'aigua. Tot el que pogues explicar ara se'm quedaria curt, l'unic que se m'acut es dir-vos que espereu una miqueta i podreu veure'n les fotos, que espero que hagin sortit be! ;)

Aprofitare que no tinc paraules per expressar el que he vist per explicar-vos el que sento respecte un altre tema ben diferent. Tal i com vaig comentar en un missatge anterior, el dia 29 de juny (dos dies abans de marxar de viatge) vaig deixar de fumar. Es la segona vegada que ho faig, l'altra va ser fa 8 anys abans d'emprendre un viatge, tambe. En aquella ocasio vaig tenir moments bastant critics durant l'estada i, tot i que en vaig disfrutar molt, tambe vaig patir una mica per culpa de la sindrome d'abstinencia. Aquesta vegada ha sigut diferent. Vaig patir una mica (tampoc massa) el dia 30, quan se'm va acumular el final de la feina amb els ultims preparatius pel viatge. Si, vaig trobar a faltar el tabac, pero el dia va passar forc,a be. A partir del moment en que vam sortir de casa tot ha estat diferent: gairebe no penso en el tabac, tan sols dues o tres vegades al dia, i quan hi penso no hi pateixo. Es veritat que de tant en tant em vindria de gust un cigarret, pero no em costa gens estar-me'n. Fins i tot en gaudeixo. Se que sembla estrany pero us asseguro que es aixi. Tampoc he passat cap moment d'angoixa ni de mal humor, fins i tot ho hem comentat amb la Jovita, que es, segurament, qui mes ho hauria notat. Aquest era un dels aspectes que mes por em feia de deixar de fumar abans d'emprendre un viatge com aquest i estic contenta de no haver deixat que un maleit "mono" amargui ni un sol segon d'aquesta vivencia tan especial. :D